És català qui…
Si hi ha una temàtica que sacseja Catalunya, i de fet, també la resta de territoris, i cada vegada amb més intensitat i constància, és la qüestió de què vol dir ser català. Des del pujolisme, amb el seu “és català qui viu i treballa a Catalunya”, passant pels qui defensen la catalanitat com un sentiment a escollir, sense condicions, fins als qui defensen que ser català ha d’implicar ser capaç de parlar el nostre idioma: és un debat que mai ha deixat d’estar a l’ordre del dia, i és natural.
En una societat líquida i globalitzada, amollar conceptes i definir què és i què no és, es converteix en un repte gegantí, i més a l’hora de limitar i precisar una identitat nacional o cultural. Quan els moviments migratoris eren pràcticament nuls, convertint-se en anecdòtics, l’afer de concretar què vol dir ser català, era menys important, i fins i tot irrisori, ja que no cal definir els seus atributs distintius d’una identitat ni donar-ne una idea exacta si no hi ha altres identitats que siguin “alteritaries”. És quan existeix un altre que ens sentim amb la necessitat d’explicar i circumscriure què som. D’aquesta manera, els primers debats identitaris apareixen quan ens col·loquem davant d’altri i comencem a veure diferències que ens allunyen i semblances que ens apropen i ens poden arribar a fer formar part d’un mateix col·lectiu.
Durant les primeres trobades interculturals i entre “alteritats”, però, produïdes per guerres, i no per immigracions, la diferència rau en la religió, i això delimita prou la comunitat. Per tant, en l’assumpte de la identitat nacional, neixen d’antuvi reflexions sobre la catalanitat quan es topa amb una cultura cristiana i de parla llatina, com serien els francesos, els italians o els espanyols, i així i tot identifiques dissemblança, en l’idioma o manera de fer, entendre i viure l’existència. Aleshores germina la urgència de concretar qui som, individualment i col·lectiu.
En processos migratoris viscuts a territoris catalanoparlants entre 1970 fins a l’actualitat han provocat, doncs, que el debat que qüestiona i polemitza què és ser català es trobi al centre. En primer lloc, cal entendre que hi ha un primer èxode cap a Catalunya a finals del segle XX, just després de quaranta anys de repressió brutal de la dictadura feixista, per part de població espanyola, especialment andalusa. La classe obrera de Catalunya, per tant, fins aleshores catalana, es castellanitza, i el castellà deixa de ser l’idioma de la burocràcia i les elits. És el cas d’en Javier Pérez Andújar, un dels milers de fills d’immigrants espanyols que va créixer a territoris catalans, experiència que narra a Paseos con mi madre, obra que copsa perfectament la modernització que va patir l’area metropolitana de Barcelona: una modernització i industrialització que no va fer més que augmentar les evidents classes socials antitètiques que agrupava la zona, i que va resultar, sovint, una separació entre els catalans i els castellans, representant els primers les classes més altes, i relegant els segons, els immigrants espanyols, a les més baixes. La capital, doncs, es mostrada per Pérez Andjújar com una ciutat llunyana a la qual es impossible accedir, propietat dels catalans rics i regida pel pedigri:
“En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones, y luego ya se accede al cuarto de cervicio. Porque de Barcelona solo se es por familia y por dinero, en riguroso orden” (Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 21).
Barcelona, que representa la catalanitat i el benestar per l’autor, esdevé un món gairebé paral·lel: “Barcelona se concretaba en las torres apartadas y borrosas de la Sagrada Familia vistas des de nuestro balcón, más allà del río como faros del fin del mundo” (Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19). Cal desvincular, en aquest cas, el concepte de Barcelona, i entendre que és un retrat de tot el territori català no dominat per immigrants espanyols, que és llegit per Pérez Andjújar com un lloc hostil i inhòspit, on una integració plena no és possible. Certament, la integració d’un espanyol a Catalunya pot arribar a ser complicada, més enllà de les qüestions de classe, que són supèrflues i generalitzacions indegudes, perquè l’immigrant arriba sentint el territori part del seu, i sentint-se part d’un mateix col·lectiu d’identitat nacional i cultural. Un cop allà, qüestions com la llengua poden resultar evidències que corroboren que no és cert, però l’immigrant espanyol, en general, s’aferra al sentiment comunitari que troba, evitant qualsevol mena d’aproximació real a l’univers català.
És ben diferent la veu de Jordi Puntí al seu llibre Els castellans, que parla de la seva infància als anys setanta a Manlleu, que malgrat que forma part de la Catalunya central, i per tant, trobar-se lluny de les àrees que més immigrants van rebre, també van donar la benvinguda a força nouvinguts espanyols. Narra com els anomenaven “xarnegos”, o com denominaven el barri on vivien com a “Vietnam”, marcant així una clara diferència entre col·lectius, entre els estranys i desconeguts i els catalans.
És evident que, com qualsevol territori que esdevé destí en un moviment migratori, Catalunya i els catalans van mostrar-se reticents amb l’arribada de les masses de població que hi arribaven, però amb una dificultat afegida, i és que també cal entendre el context: Espanya s’havia encarregat de reprimir la comunitat catalanoparlant (i per tant fer ressaltar les diferències entre catalans i espanyols) durant segles, i el dolor patit a causa de la invisibilització es veu reflectit als arribats. Aquests, al seu temps, com ja s’ha apuntat, disposaven de la seguretat d’estar refugiant-se al seu propi país, i per tant, no comptaven en haver de passar per un procés d’integració i absorbiment de la nostra cultura, per al qual, de fet, molts no van passar mai.
En canvi, en testimonis com els de la Najat El Hachmi, nascuda al Marroc i acollida a Vic als vuit anys, el conflicte és diferent. Ella formava part d’una “alteritat” diferent, i en la seva integració la conflagració va venir del racisme intrínsec dels europeus, a més d’haver de lluitar contra un dol molt més intens: “Llegint les fotocòpies que m’havia passat una amiga, descobria “els set dols migratoris”. El dol per la llengua, el dol pels amics i la família, el dol per la cultura, el paisatge i la terra, el dol per la pèrdua de l’estatus social, per la pèrdua de contacte amb el grup ètnic i per la seguretat física.” (El Hachmi, Najat (2004) Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona. [pàg. 194). Malgrat això va acabar per sentir Catalunya casa seva, i per tant, afirmant ser catalana, com el mateix títol del seu llibre, Jo també sóc catalana, anuncia.
És clar que així com el procés de dol migratori augmenta com més dispar i distant és el nou territori del propi, també és cert que el procés d’integració és més complet, ja que has d’adaptar-te a la llengua, cultura i manera de fer i entendre el món dels qui t’acullen, sense cap alternativa. En canvi, “alteritats” menys antitètiques presenten més dificultats d’adaptació, com és el cas dels espanyols, que sovint no acaben coneixent mai la llengua, cultura i manera de fer i entendre el món del territori catalanoparlant perquè aquests segons s’adapten als primers. Això és un fet terriblement discriminatori per part de l’espanyol sense intenció de descobrir el nou espai on es mou, però també per part del català que, acomplexat, renuncia a la seva identitat i no brinda l’oportunitat de formar part de la comunitat a l’espanyol.
El que és evident és que determinar qui és i qui no és català és limitant i extremadament difícil, a més de segregador, i en molts casos, classista i racista. Lluny d’intentar dibuixar i anomenar què et converteix en català, l’exercici potser hauria de ser el de facilitar una bona integració als nouvinguts al territori, fent entendre Catalunya com un espai d’acollida i convidant a descobrir la nostra manera de viure del tot. L’acollida de noves cultures, religions i llengües no ha d’implicar l’eliminació de la nostra cultura, llengua i religió, però per aconseguir-ho hem de defensar i reivindicar el dret d’integració plena de les persones immigrants, i abandonar el nostre complex d’inferioritat i tendència autodestructiva.
Bibliografia
- Puntí, Jordi (2011). Els castellans. L’Avenç: Barcelona. [capítol 3: “Sidney, Garcia, Pau”, pàg. 31-37]
- Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19-26]
- El Hachmi, Najat (2004) Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona. [pàg. 187-195]
- Ortega-Rivera, E. Solana Solana, M. “Migracions a Catalunya: cinc dècades de canvis i continuïtats”. Disponible a: https://core.ac.uk/download/pdf/78546256.pdf