LA POSTMODERNITAT: POSAR-SE EN LA PELL DE L’ALTRE

 

 La literatura ens permet posar-nos en la pell de l’altre; és capaç de transformar-nos i de fer que una història personal i concreta esdevingui quelcom universal. Des de l’adveniment de la modernitat, l’interès per l’home comú ha estat compartit per disciplines com la sociologia i la literatura. De fet, com diu Robert Nisbert (1979) en el seu llibre La sociologia como forma de arte, grans temes com els de «comunitat, massa, poder […], primer van ser elaborats en la literatura i la pintura que no pas per la sociologia».

 

Els fragments de tres llibres de literatura contemporània que analitzarem en aquest text mostren que les fronteres entre literatura i sociologia estan diluïdes, sobretot per la capacitat reflexiva i de presa de consciència inherent en ambdues disciplines. Així mateix, en els textos destaca el que Huyssens, citat per Harvey, D. (1998 [1990]: 65), diu sobre el postmodernisme: la apertura a la comprensión de la diferencia y la otredad.

 

Jordi Puntí (2011), Javier Pérez Andújar (2011) i Najat El Hachmi (2004), ens presenten en els seus respectius llibres: Els castellans, Paseos con mi madre i Jo també sóc catalana, tres processos migratoris contextualitzats a Catalunya que van lligats al nou paradigma de la globalització.

 

En el seu llibre Jordi Puntí, evoca els records de la seva infantesa viscuda a Manlleu, impregnada per l’alteritat “catalans” versus “castellans”. D’una banda, aquesta alteritat es fonamenta sobre una barrera econòmica que diferencia un “nosaltres”, els catalans adolescents que van a l’escola a peu, d’un “ells”, els castellans de classe obrera, que agafen un autobús de línia per anar a la fàbrica a treballar.

 

D’altra banda, aquesta alteritat també es fonamenta sobre una barrera cultural fruit de la socialització primària de cada grup: els catalans adolescents no mengen pipes en públic, perquè els seus pares els diuen: «No mengeu pipes, que fa castellà» (Puntí, 2011: 31). Així mateix, la socialització secundària també reforça la barrera cultural; els catalans van a «un cine modern, senyorial, americà» (Puntí, 2011: 32), el Sidney Cinema, mentre que els castellans van al cine Garcia, un cinema que, com bé indica el nom, era «poc glamurós» (Puntí, 2011: 33).

 

Cada grup es comporta de manera diferent, assumint el rol que li correspon segons les normes i actituds que conformen la seva normalitat (Fernández, 2019: 19). Els “catalans”, en el procés d’interacció amb els “castellans”, els etiqueten de desviats i aprenen a ridiculitzar-los seguint l’exemple dels adults catalans. Així doncs, observem el determinisme dels prejudicis i les distincions socials, perquè el fragment de Puntí fa palès que els infants comparteixen els mateixos jocs i interessos. L’habitus de què ens parla Pierre Bourdieu (1988), és el que anirà organitzant tant «la percepció com la generació de les pràctiques culturals» (Martínez, 2019 :20) d’aquests infants.

 

Així doncs, la llengua crea “distincions socials”, perquè defineix una manera de fer, un capital cultural i uns significats socials als quals va lligada. És a dir, les distincions que defineix van més enllà de parlar una llengua diferent; conformen una identitat personal (self) que es va construint en relació amb els altres.

 

Javier Pérez Andújar, en el seu llibre La Ciudad Prohibida, presenta un altre tipus d’alteritat: la d’un “yo”, ciutadà granadí que viu a l’extraradi barceloní i uns “barcelonins” burgesos que viuen al centre de Barcelona. Es tracta d’una alteritat reforçada per la segregació urbana, que crea una barrera física. Una mateixa ciutat apareix fragmentada en dos espais completament diferents: per una banda, la Barcelona de l’Eixample i de la Diagonal, amb tots els locals comercials; per altra banda, la Barcelona del Carmel o el Turó de la Peira, que, com diu el protagonista, és «para los que no tienen nada» (Pérez, 2011: 20). D’aquesta manera, observem les barreres econòmiques que separen els burgesos del centre de la ciutat i els que no tenen res de l’extraradi.

 

El protagonista és conscient de la seva «identitat “maltractada”» (Fernández, 2019: 17): «No había manera de sentir-se cerca de Barcelona, porque sabíamos que acercarse allí, a la Diagonal, solo llevava a que le machacaran a uno la cabeza» (Pérez, 2011: 22). A través del seu discurs, el protagonista mostra la desagradable tasca d’acceptació de l’etiqueta de “lladre” que la societat burgesa de la Barcelona centre li ha penjat. Tanmateix, és conscient que la dignitat se la guanya a pols cada dia que va a la universitat, amb l’esperança de fer-se lloc en una societat que l’estigmatitza. Però qui són aquests etiquetadors? Com diuen els sociòlegs, «les etiquetes amb què es denominen els grups marginals diuen més dels que tenen el poder per a posar-les que no pas dels qui són qualificats de desviats» (Fernández, 2019: 17). Precisament, com diu el protagonista, els veritables lladres són alguns dels burgesos suposadament respectables; aquells que, com un Millet o un Alavedra, han robat durant generacions i sustenten la seva dignitat etiquetant els suposadament desviats de l’extraradi.

 

Aquests individus d’identitat maltractada tenen l’esperança d’aconseguir la mobilitat social mitjançant els estudis universitaris. Tanmateix, no tots tindran l’oportunitat d’anar a la universitat com el protagonista de La Ciudad podrida, perquè, com evidencien alguns estudis sociològics, les classes superiors tenen més probabilitats d’accedir als estudis universitaris. Teories com la de l’handicap cultural han posat atenció en aquest fet i l’informe Coleman va demostrar que la variable principal per a explicar el rendiment escolar era l’origen social i familiar (Martínez, 2019: 24).

 

Najat el Hachmi ens presenta encara una altra alteritat: el “jo” d’una noia marroquina, immigrant a Espanya, concretament a Catalunya, i uns “altres  generalitzat”, que es refereix als autòctons. El fragment expressa la por a la pèrdua de la pròpia identitat, «la por de fondre´s amb els altres» (El Hachmi, 2004: 188). L’espai configura dos mons diferents: el Marroc, on hi viuen els altres significatius que han contribuït al desenvolupament social de la protagonista i Espanya, on «les coses eren ben diferents» (El Hachmi, 2004: 188).

 

L’experiència vital de la protagonista reflecteix les noves onades migratòries que són fruit de la intensificació de les barreres econòmiques que ha provocat la globalització; un procés que, lluny d’estendre el desenvolupament a tot el món, tal i com pretenien els seus defensors, no ha fet sinó «inhibir-lo en alguns casos, i ha accentuat les desigualtats a escala internacional» (Fontana, 2006: 55). Aquestes desigualtats propicien vivències com les que descriu El Hachmi, en les quals protagonistes de carn i ossos marxen de la seva terra natal per a aconseguir millorar les seves condicions de vida. Ara bé, aquesta conquesta material no garanteix la felicitat, sinó que, sovint, va acompanyada d’una profunda tristesa provocada per «mancances molt més difícils de suplir que les mancances materials» (El Hachmi, 2004: 191), perquè sacsegen la percepció de qui som i el sentiment de pertinença tan important per al ser humà.

 

El Hachmi (2004) ens descriu un cas de resocialització, és a dir, «la necessitat de repetir nous processos d’interiorització capaços de reconstruir, sobre la base del món de la primera socialització, un món nou» (Fernández, 2019: 14). Aquest important canvi vital en la seva experiència migratòria és representat per l’acció de trencar la guardiola on hi guarda els seus preuats diners. El primer que farà amb ells és comprar-se un llibre de cuina, fet que podem interpretar com el seu primer intent d’interioritzar un capital cultural ben diferent al de la seva terra i començar a fer-se seu aquest nou món en què viu: «Volia que els avis i tota la família tastessin el nostre món» (El Hachmi, 2004: 188).

 

Malgrat la por que sent per la pèrdua de la pròpia identitat, l’adaptació a l’entorn social en què viu la nouvinguda comporta la ruptura amb la forta identificació afectiva amb els altres significatius de la seva infància. D’aquesta manera, observem que la identitat no és fixa i que el procés de socialització és «un procés que mai no finalitza» (Fernández, 2019: 7), sinó que, com observem en aquest fragment de Jo també sóc catalana, és un procés obert que pot ser dolorós i que dura tota la vida.

Per a concloure, volem citar a Harvey, D. (1998 [1990]): «En la actualidad, hay una forma de la experiència vital —experiencia del espacio y del tiempo, del propio ser y de los otros, de las posibilidades y riesgos de la vida— que  es compartida por hombres y mujeres de todas partes del mundo» (Harvey, 1998 [1990]: 25). Aquesta afirmació ens permet reflexionar sobre el fet que, la postmodernitat, amb el nou paradigma de la globalització i la mundialització de la societat, ha propiciat la unió de la humanitat, però, paradoxalment, també la seva desunió (Harvey, 1998 [1990]: 25). Com podem observar en el fragment d’El Hachmi, la postmodernitat permet la nostra transformació i la del món, però, al mateix temps, com diu Harvey, «amenaza destruir todo lo que tenemos, todo lo que sabemos, todo lo que somos» (1998 [1990]: 25). L’individu d’aquesta societat mundial, com és el cas de la protagonista de Jo també sóc catalana,  córrer el perill d’«estar suspès en el no-res» (El Hachmi, 2004: 193).

 

BIBLIOGRAFIA:

 

CARDÚS I ROS, Salvador. La sociologia com a pràctica i com a saber. Barcelona: FUOC, 2019.

 

EL HACHMI, Najat. Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona: 2004. [pàg. 187-195]

 

FERNÁNDEZ MOSTAZA, Esther. La societat (I). El procés de socialització. Barcelona: FUOC, 2019.

 

FONTANA, Josep. La construcció de la identitat. Barcelona. Editorial Base: 2006

 

HARVEY, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).

 

MARTÍNEZ SANMARTÍ, Roger. El pensament sociològic (II). Els contemporanis. Barcelona: FUOC, 2019.

 

PÉREZ ANDÚJAR, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona: 2011. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19-26]

 

PUNTÍ, JORDI (2011). Els castellans. L’Avenç: Barcelona. [capítol 3: “Sidney, Garcia, Pau”, pàg. 31-37]

 

SANMARTÍ, Roger. El pensament sociològic (II). Els contemporanis. FUOC. 2019.

 

TOURAINE, A. (2005) Un nuevo paradigma: para comprender el mundo de hoy. Paidós  Barcelona: 2005. [pp. 13-18 i pp. 129-149.