Processos de canvi en el món contemporani
“Estos nómadas, que lo son no de forma voluntaria, sino por el veredicto de un destino despiadado, nos recuerdan de manera irritante la vulnerabilidad de nuestra posición y la fragilidad de nuestro bienestar. Es una costumbre humana, demasiado humana, culpar y castigar a los mensajeros por el odioso contenido del mensaje que transmiten, en lugar de responsabilizar a las fuerzas mundiales incomprensibles, inescrutables, aterradoras y lógicamente resentidas que sospechamos que son las culpables del angustioso y humillante sentimiento de incertidumbre existencial que nos arrebata la confianza y causa estragos en nuestros planes de vida”.
Zygmunt Bauman.
Al paràgraf anterior, el filòsof polonès es referia a la gran onada de refugiats que vingueren a Europa, o almenys ho intentaren, fa uns anys. És un tipus d´immigració que fuig de la desolada situació política del seu país, i que busquen una vida millor a l´Europa Occidental. La rebuda d´aquests països avançats ja és una pàgina negra més de la humanitat envers “l’altre”. En aquesta modernitat líquida, on tot és efímer, en aquesta postmodernitat de la segona meitat de segle XX, en la qual tots els “metarelats” ja no es poden sostenir per enlloc, l´individu està sotmès a una incertesa i a un desemparament angoixant.
En el tres textos proposats per l´exercici també hi són presents altres tipus d´immigració, però que fan trontollar d´igual manera la societat amb el missatge que transmeten, i crea aquest sentiment d´alteritat, aquesta relació d´oposició que s´estableix entre individus “nosaltres” i “ells”, els que “som d´aquí” i els que “venen”.
A Ciutat Podrida, el mateix Javier Pérez Andújar narra les inversemblants situacions en què va haver de conviure a la Barcelona postmoderna, com a fill d´un dels més dels milers d´espanyols que varen venir al Principat a les últimes dècades del segle XX per buscar-se una vida millor.
S´hi confronten doncs, dit de manera exagerada, els catalans autòctons amb cognom de català ric, i els castellans xarnegos amb cognom espanyol. Aquesta alteritat fa impossible una integració real a la capital catalana. L´escriptor català de família immigrant andalusa, i resident a la perifèria de la gran ciutat, assegura que “(…) Sentia más en las yemas de mis dedos las piedras del desierto Mojave, sin saber bien dónde ubicarlo, que los jardines de la Diagonal o los maniquíes de la calle Tuset (…)”.
A Els castellans, Jordi Puntí, des de la seva Manlleu, ens relata l´alteritat que visqué durant la infància amb els castellans. Aquells que menjaven pipes amb un estil envejable, mentre ell i la seva colla de catalans del poble intentaven imitar-los sense sortir-se´n, tot i la veu de rerefons dels seus pares que els deien : “No mengeu pipes que fa castellà”.
I a Jo també soc catalana de Najat El Hachmi, l’escriptora narra les seves vivències a Vic, la ciutat que la va acollir a l´edat de vuit anys. Ens detalla la seva, diguem-ne, transició a la identitat catalana. Va deixar enrere tota la seva vida al Marroc que, després de la mort del seu avi, potser no trepitjarà mai més: “Així aniran morint tots els nostres familiars, un darrere l´altre, fins que ja no ens quedi res al Marroc (…) “.
Les barreres econòmiques són latents als tres textos, sempre en detriment de l´immigrant. En general, els nouvinguts s´havien de conformar amb feines mal remunerades, les que els autòctons no volien, i això suposava haver d´instal·lar-se en zones perifèriques de la ciutat, o en barris d´habitatges més humils, fet que dividia i accentuava aquesta alteritat des de bon principi, i que dificultava encara més la possible integració.
També el capital cultural de Pierre Bordieu, és clau per entendre un altre factor que influeix moltíssim en tot l´entrellat. Segons el sociòleg francès, tota la cultura adquirida i heretada d´una classe marcarà el seu camí posterior. El gust distingit (el de l´alta cultura), deixant en orris la teoria kantiana, s´erigeix com el que marca la pauta i sotmet, aclapara i regeix tot el poder. Als dos textos sobre els immigrants espanyols, s´esmenta clarament que la seva cultura és considerada de menys qualitat que la dels autòctons.
El gust es pot incorporar, l´humà es pot cultivar, però tot aquest aprenentatge va estretament lligat a l´espai social que hom es troba en el seu habitus corresponent , i és un procés gradual que sovint segueix el seu cicle de generació en generació. Aquest determinisme social el va desemmascarar Bordieu, perquè la gent s’adonés que el gust i la identitat es modelen segons les relacions socials, fet que sacseja tots els estàndards d´alta i baixa cultura, i aboca a un relativisme que s´enfronta a tots els principis universals de la modernitat.
L´ensenyament és un altre factor que engrandeix més aquesta alteritat. L´aparent meritocràcia que no es posava en dubte fins els anys cinquanta del segle XX, la sociologia de l´educació la va qüestionar. La teoria del capital humà també va ser discutida, en demostrar que la igualtat d´accés a l´ensenyament no suposava els mateixos resultats acadèmics entre diferents classes socials. Aquestes teories de l´handicap cultural assenyalaren l´extracció social i familiar dels individus. I l´informe Coleman evidencià que l´origen social i familiar dels alumnes era la variable fonamental per entendre i poder copsar el rendiment estudiantil.
La cultura escolar encara empitjora més la desigualtat, fent que la classe dominant sigui la que també en treu més profit. La ideologia del do potencia els estudiants amb més bons resultats, i menysté els alumnes de classes inferiors. Tot això constata les teories ja esmentades, on els personatges immigrants dels tres textos de ben segur es troben en situació d’inferioritat, de menys oportunitats d´èxit.
La llengua intervé de forma diferent en el text d’ El Hachmi, ja que ella va venir del Marroc i es va haver d´afanyar a aprendre una llengua que no va ser el castellà, tal com s´esperava. En canvi, els castellans dels dos altres relats no sabem si aprengueren ràpidament o si s´abstingueren d´aprendre´l, però a Catalunya el fet de parlar català ajuda molt a la integració social i laboral.
També al relat de Jo també soc catalana hi ha una diferència remarcable envers els altres dos, ja que aquesta migració es produí en plena globalització mundial. Hi ha un desenclavament d´espai i temps. El sociòleg català Manel Castells empra el concepte de societat xarxa, que provoca una flexibilització i inestabilitat laboral molt més elevada.
Tornem a la postmodernitat, de fet ens centrem en la modernitat líquida de Bauman, per mostrar la problemàtica d´aquesta nova societat en què els valors són fugaços i en què es busca, però no es troba, la veritat absoluta en cap dels àmbits. On es qüestiona tot, i el desarrelament identitari dels individus és inevitable a causa dels dèbils fonaments utilitzats en la construcció del subjecte.
Això fa néixer una nova identitat flexible que s´adapta, però que ja no se centra en el “jo”, sinó que depèn dels altres per “ser”. L´alteritat també podria ser entesa aquí com la necessitat dels altres per ser un mateix.
I tota la globalització, cada dia més notòria, fa necessari el desenvolupament de noves institucions i aliances d´escala mundial per gestionar la nostra vida comunitària i interconnectada arreu del món, encara que continua sent el funcionament estatal el que segueix portant el timó dels territoris i, com afirmava Bauman: “la globalització no homogeneïtza, sinó que separa i polaritza els fluxos de poder que trascendeixen la territorialitat, d´una banda, i les localitats lentes i pesades, de l´altra”.
Al cap i a la fi, mentre el planeta segueixi rodant, els habitants aniran d´aquí cap allà, seran immigrants o emigrants, tindran un bon capital cultural o el tindran escàs, menjaran pipes o es cruspiran pega dolces, escoltaran rock and roll o gaudiran amb el jazz, tant se val. Ara bé, tant de bo tothom surti des del mateix punt i amb el mateix tret de sortida.
Bibliografia
- El Hamchi, N. (2004) “ 5, De Records i Absències, secció 4″. Jo també sóc catalana.p. 187-195. Columna. ISBN 8466404244
- Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural.Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).
- Martínez, Sanmartí, Roger (2019) “El pensament sociològic (II). Els contemporanis.”Barcelona: Editorial FUOC.
- Pérez Andújar, J. (2011) “La ciudad podrida”. Paseos con mi madre. p. 19-26. Barcelona: Tusquets. ISBN 9788483833988
- Puntí, J. (2011) “Cap. Sidney, Garcia, Pau”. Els castellans. 29-37. L’Avenç. ISBN 9788488839527
- Touraine, A. (2005) Un nuevo paradigma: para comprender el mundo de hoy.Paidós: Barcelona: pp. 13-18 i pp. 129-149