Sociologia General

Processos de canvi en el món contemporani

“Estos nómadas, que lo son no de forma voluntaria, sino por el veredicto de un destino despiadado, nos recuerdan de manera irritante la vulnerabilidad de nuestra posición y la fragilidad de nuestro bienestar. Es una costumbre humana, demasiado humana, culpar y castigar a los mensajeros por el odioso contenido del mensaje que transmiten, en lugar de responsabilizar a las fuerzas mundiales incomprensibles, inescrutables, aterradoras y lógicamente resentidas que sospechamos que son las culpables del angustioso y humillante sentimiento de incertidumbre existencial que nos arrebata la confianza y causa estragos en nuestros planes de vida”.

Zygmunt Bauman.

Al paràgraf anterior, el filòsof polonès es referia a la gran onada de refugiats que vingueren a Europa, o almenys ho intentaren, fa uns anys. És un tipus d´immigració que fuig de la desolada situació política del seu país, i que busquen una vida millor a l´Europa Occidental. La rebuda d´aquests països avançats ja és una pàgina negra més de la humanitat envers “l’altre”. En aquesta modernitat líquida, on tot és efímer, en aquesta postmodernitat de la segona meitat de segle XX, en la qual tots els “metarelats” ja no es poden sostenir per enlloc, l´individu està sotmès a una incertesa i a un desemparament angoixant.

En el tres textos proposats per l´exercici també  hi són presents altres tipus d´immigració, però que fan trontollar d´igual manera la societat amb el missatge que transmeten, i crea aquest sentiment d´alteritat, aquesta relació d´oposició que s´estableix entre individus “nosaltres” i “ells”, els que “som d´aquí” i els que “venen”.

A Ciutat Podrida, el mateix Javier Pérez Andújar narra les inversemblants situacions en què va haver de conviure a la Barcelona postmoderna, com a fill d´un dels més dels milers d´espanyols que varen venir al Principat a les últimes dècades del segle XX per buscar-se una vida millor.

S´hi confronten doncs, dit de manera exagerada, els catalans autòctons amb cognom de català ric, i els castellans xarnegos amb cognom espanyol. Aquesta alteritat fa impossible una integració real a la capital catalana. L´escriptor català de família immigrant andalusa, i resident a la perifèria de la gran ciutat, assegura que “(…) Sentia más en las yemas de mis dedos las piedras del desierto Mojave, sin saber bien dónde ubicarlo, que los jardines de la Diagonal o los maniquíes de la calle Tuset (…)”.

A Els castellans, Jordi Puntí, des de la seva Manlleu, ens relata l´alteritat que visqué durant la infància amb els castellans. Aquells que menjaven pipes amb un estil envejable, mentre ell i la seva colla de catalans del poble intentaven imitar-los sense sortir-se´n, tot i la veu de rerefons dels seus pares que els deien : “No mengeu pipes que fa castellà”.

I a Jo també soc catalana de Najat El Hachmi, l’escriptora narra les seves vivències a Vic, la ciutat que la va acollir a l´edat de vuit anys. Ens detalla la seva, diguem-ne, transició a la identitat catalana. Va deixar enrere tota la seva vida al Marroc que, després de la mort del seu avi, potser no trepitjarà mai més: “Així aniran morint tots els nostres familiars, un darrere l´altre, fins que ja no ens quedi res al Marroc (…) “.

Les barreres econòmiques són latents als tres textos, sempre en detriment de l´immigrant. En general, els nouvinguts s´havien de conformar amb feines mal remunerades, les que els autòctons no volien, i això suposava haver d´instal·lar-se en zones perifèriques de la ciutat, o en barris d´habitatges més humils, fet que dividia i accentuava aquesta alteritat des de bon principi, i que dificultava encara més la possible integració.

També el capital cultural de Pierre Bordieu, és clau per entendre un altre factor que influeix moltíssim en tot l´entrellat. Segons el sociòleg francès, tota la cultura adquirida i heretada d´una classe marcarà el seu camí posterior. El gust distingit (el de l´alta cultura), deixant en orris la teoria kantiana, s´erigeix com el que marca la pauta i sotmet, aclapara i regeix tot el poder. Als dos textos sobre els immigrants espanyols, s´esmenta clarament que la seva cultura és considerada de menys qualitat que la dels autòctons.

El gust es pot incorporar, l´humà es pot cultivar, però tot aquest aprenentatge va estretament lligat a l´espai social que hom es troba en el seu habitus corresponent , i és un procés gradual que sovint segueix el seu cicle de generació en generació. Aquest determinisme social el va desemmascarar Bordieu, perquè la gent s’adonés que el gust i la identitat es modelen segons les relacions socials, fet que sacseja tots els estàndards d´alta i baixa cultura, i aboca a un relativisme que s´enfronta a tots els principis universals de la modernitat.

L´ensenyament és un altre factor que engrandeix més aquesta alteritat. L´aparent meritocràcia que no es posava en dubte fins els anys cinquanta del segle XX, la sociologia de l´educació la va qüestionar.  La teoria del capital humà també va ser discutida, en demostrar que la igualtat d´accés a l´ensenyament no suposava els mateixos resultats acadèmics entre diferents classes socials. Aquestes teories de l´handicap cultural  assenyalaren l´extracció social i familiar dels individus. I l´informe Coleman evidencià que l´origen social i familiar dels alumnes era la variable fonamental per entendre i poder copsar el rendiment estudiantil.

La cultura escolar encara empitjora més la desigualtat, fent que la classe dominant sigui la que també en treu més profit. La ideologia del do potencia els estudiants amb més bons resultats, i menysté els alumnes de classes inferiors. Tot això constata les teories ja esmentades, on els personatges immigrants dels tres textos de ben segur es troben en situació d’inferioritat, de menys oportunitats d´èxit.

La llengua intervé de forma diferent en el text d’ El Hachmi, ja que ella va venir del Marroc i es va haver d´afanyar a aprendre una llengua que  no va ser el castellà, tal com s´esperava. En canvi, els castellans dels dos altres relats no sabem si aprengueren ràpidament o si s´abstingueren d´aprendre´l, però a Catalunya el fet de parlar català ajuda molt a la integració social i laboral.

També al relat de Jo també soc catalana hi ha una diferència remarcable envers els altres dos, ja que aquesta migració es produí en plena globalització mundial. Hi ha un desenclavament d´espai i temps. El sociòleg català Manel Castells empra el concepte de societat xarxa, que provoca una flexibilització i inestabilitat laboral molt més elevada.

Tornem a la postmodernitat, de fet  ens centrem en la modernitat líquida de Bauman, per mostrar la problemàtica d´aquesta nova societat en què els valors són fugaços i en què es busca, però no es troba, la veritat absoluta en cap dels àmbits. On es qüestiona tot, i el desarrelament identitari dels individus és inevitable a causa dels dèbils fonaments utilitzats en la construcció  del subjecte.

Això fa néixer  una nova identitat flexible que s´adapta, però que ja no se centra en el “jo”, sinó que depèn dels altres per “ser”. L´alteritat també podria ser entesa aquí com la necessitat dels altres per ser un mateix.

I tota la globalització, cada dia més notòria, fa necessari el desenvolupament de noves institucions i aliances d´escala mundial per gestionar la nostra vida comunitària i interconnectada arreu del món, encara que continua sent el funcionament estatal el que segueix portant el timó dels territoris i, com afirmava Bauman: “la globalització no homogeneïtza, sinó que separa i polaritza els fluxos de poder que trascendeixen la territorialitat, d´una banda, i les localitats lentes i pesades, de l´altra”.

Al cap i a la fi, mentre el planeta segueixi rodant, els habitants aniran d´aquí cap allà, seran immigrants o emigrants, tindran un bon capital cultural o el tindran escàs, menjaran pipes o es cruspiran pega dolces, escoltaran rock and roll o gaudiran amb el jazz, tant se val. Ara bé, tant de bo tothom surti des del mateix punt i amb el mateix tret de sortida.

Bibliografia

• El Hamchi, N. (2004) “ 5, De Records i Absències, secció 4″. Jo també sóc catalana.p. 187-195. Columna. ISBN 8466404244

• Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural.Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).

• Martínez, Sanmartí, Roger (2019) “El pensament sociològic (II). Els contemporanis.”Barcelona: Editorial FUOC.
• Pérez Andújar, J. (2011) “La ciudad podrida”. Paseos con mi madre. p. 19-26. Barcelona: Tusquets. ISBN 9788483833988
• Puntí, J. (2011) “Cap. Sidney, Garcia, Pau”. Els castellans. 29-37. L’Avenç. ISBN 9788488839527

• Touraine, A. (2005) Un nuevo paradigma: para comprender el mundo de hoy.Paidós: Barcelona: pp. 13-18 i pp. 129-149

En aquest exercici analitzarem els diferents conceptes que ocupen els diferents materials amb els quals ens basem per fer aquest comentari. Anirem comentant els fets culturals més rellevants que apareixen en els tres textos i a mesura que anem avançant anirem aprofundint en els conceptes sociològics que ens presenten.

Per començar a introduir-nos en aquesta reflexió en clau filològica començarem amb la reflexió de les principals alteritats que hi trobem. Podem observar que els tres relats comparteixen un tema recurrent, el de la immigració. A partir d’aquest punt es poden extreure altres conceptes directament relacionats amb aquest, com són les diferents barreres socials i altres conceptes sociològics que hi apareixen a partir d’aquest i que a continuació anirem desgranant.

El concepte de la immigració és quelcom relacionat directament amb la situació socioeconòmica que viuen algunes persones ens els seus països d’origen. Normalment és un concepte pejoratiu que s’associa a la pobresa i a estrats socials baixos, però no sempre és així. Hi ha persones ben posicionades socialment que també decideixen emigrar i ho fan per motius diferents, i no és de necessitat vital per a ells. Sovint el motiu sempre és el mateix (tot i que a diferent escala i amb diferents connotacions), el de buscar una millora social, amb tot el que això comporta i les seves diferències. La immigració és una opció i per tant una decisió que es pren per tractar de millorar la condició en la qual s’està. Normalment aquesta decisió implica reptes i sacrificis, atès que per bona voluntat, les persones no emigren, a no ser que siguin de caràcter aventurer o no impliquin empreses a llarg termini.

En el cas dels nostres relats podem dir que el tipus d’immigració que hi trobem és forà semblant, salvant les diferències. Podem dir que les diferencies més importants són la distància (dues venen d’Espanya i l’altre del Marroc), segurament religioses (cristians i musulmans) cultural i idiomàtiques (tot i que les famílies espanyoles venen de l’estat espanyol, no parlen català). En l’àmbit social podríem dir que tots venen d’un estrat social similar.

Per altra banda podem dir que a tots ell se’ls hi presenta diverses barreres econòmiques i culturals ja només d’entrada. La situació socioeconòmica de tots és baixa i per tant el lloc on es poden permetre residir també és un lloc on els seus habitants i les seves condicions culturals i socials són baixes. Aquest fenomen implica i repercuteix en les seves vides diferents nivells; per nomenar-ne uns quants podem remarcar que: educacionalment tenen menys possibilitats d’accedir a estudis superiors; laboralment: les feines a les quals poden accedir són possiblement de tipus més industrial amb perfil d’estudis i cultural més baix; d’habitatge i mobilitat: accés a un habitatge més econòmic i per tant més allunyat de la ciutat amb la probable necessitat de desplaçar-se més lluny. Diríem que la paradoxa d’aquest tipus d’immigració resideix en l’esforç que es fa per a obtenir una millor qualitat de vida i el que s’obté en un primer moment és igual o pitjor al que es tenia en el lloc d’origen.

A partir d’aquí trobem que la situació que han de fer front les persones que emigren està farcida de barreres econòmiques i culturals. A part de les que hem mencionat, aquestes persones es veuen relegades als seus suburbis per què la població autòctona té tendència a discriminar-les o etiquetar-les, sigui conscientment o inconscientment com bé podem constatar en el reflex que mostren els adolescents en el relat de Jordi Puntí “I jo tinc la ràbia, xarnego!” (Puntí, J., 2011, 37).

Existeix una diferenciació invisible, però tangible que s’estableix de manera natural entre persones de diferents classes socials, i en el cas dels immigrants encara és més palesa. Fins i tot les autoritats sembla que vulguin mantenir l’estatus de les zones residides per classes socials més ben estants, nets de les classes socials més baixes, tal com reflecteix el relat de Pérez Andújar “Así que de San Adrián, el policia se ponia cada vez más farruco con la pregunta.” (Pérez, A, J., 2011, 25).

El nivell de la llengua també és un factor a destacar dins del concepte de la immigració. Socialment és un fet que marca l’immigrant de manera severa. És a dir, per trencar les barreres socials naturals que s’interposen entre un immigrant i un autòcton, aprendre la llengua del territori, normalment és sinònim de poder adquirir una millor posició social, ja sigui tant en l’àmbit de societat com en l’àmbit laboral. Aprendre la llengua nadiua significa obtenir un escalafó social. Per contra, el fet de no fer-ho repercuteix negativament i arracona. En l’àmbit laboral les feines a les quals es pot optar són de nivell més baix i per tant socialment tampoc hi ha grimpada. Podem dir que aquestes diferències socials i idiomàtiques lluny de crear vincles entre les diferents classes socials que cohabiten en un territori, hem pogut observar que no només es mantenen les diferències sinó que s’incrementen i s’enquisten en el temps. És a dir, en el precís moment en què la societat etiqueta les persones dins d’una classe social, s’haurà de treballar de valent per desvincular-s’hi, amb les dificultats que comporta.

Per concloure, podem constatar que els fenòmens descrits anteriorment formen part de generacions passades on aquestes situacions eren regulars i recurrents en el nostre estat. Avui dia, amb la globalització, tots aquests fenòmens que anteriorment estaven més contrastats, han passat a estar més diluïts. De fet, les últimes migracions mundials han donat pas a un començament del qual seria l’aproximació de les classes socials més properes. Així ho explica el mòdul cinc “alguns autors asseguren que la mundialització ens porta a una homogeneïtzació progressiva (cultural, econòmica, social) que eliminarà la diversitat”. Sigui com sigui, caldrà estar al cas de com evolucionen tots aquests esdeveniments socials dels quals formem part.

Bibliografia

 “La ciudad podrida“. En: Pérez Andújar, Javier. Paseos con mi madre. p. 19-26. Barcelona : Tusquets, 2011. ISBN 9788483833988

“Cap. Sidney, Garcia, Pau“. En: Jordi Puntí. Els castellans. p. 29-37. L’Avenç, 2011. ISBN 9788488839527

“Cap. 5, De Records i Absències, secció 4”. En: Najat El Hachmi. Jo també sóc catalana. p. 187-195. Columna, 2004. ISBN 8466404244

Martínez, Sanmartí, Roger (2019), “El pensament sociològic (II). Els contemporanis”. Barcelona. FUOC. PID_00267828

És català qui…

Si hi ha una temàtica que sacseja Catalunya, i de fet, també la resta de territoris, i cada vegada amb més intensitat i constància, és la qüestió de què vol dir ser català. Des del pujolisme, amb el seu “és català qui viu i treballa a Catalunya”, passant pels qui defensen la catalanitat com un sentiment a escollir, sense condicions, fins als qui defensen que ser català ha d’implicar ser capaç de parlar el nostre idioma: és un debat que mai ha deixat d’estar a l’ordre del dia, i és natural.

En una societat líquida i globalitzada, amollar conceptes i definir què és i què no és, es converteix en un repte gegantí, i més a l’hora de limitar i precisar una identitat nacional o cultural. Quan els moviments migratoris eren pràcticament nuls, convertint-se en anecdòtics, l’afer de concretar què vol dir ser català, era menys important, i fins i tot irrisori, ja que no cal definir els seus atributs distintius d’una identitat ni donar-ne una idea exacta si no hi ha altres identitats que siguin “alteritaries”. És quan existeix un altre que ens sentim amb la necessitat d’explicar i circumscriure què som. D’aquesta manera, els primers debats identitaris apareixen quan ens col·loquem davant d’altri i comencem a veure diferències que ens allunyen i semblances que ens apropen i ens poden arribar a fer formar part d’un mateix col·lectiu.

Durant les primeres trobades interculturals i entre “alteritats”, però, produïdes per guerres, i no per immigracions, la diferència rau en la religió, i això delimita prou la comunitat. Per tant, en l’assumpte de la identitat nacional, neixen d’antuvi reflexions sobre la catalanitat quan es topa amb una cultura cristiana i de parla llatina, com serien els francesos, els italians o els espanyols, i així i tot identifiques dissemblança, en l’idioma o manera de fer, entendre i viure l’existència. Aleshores germina la urgència de concretar qui som, individualment i col·lectiu.

En processos migratoris viscuts a territoris catalanoparlants entre 1970 fins a l’actualitat han provocat, doncs, que el debat que qüestiona i polemitza què és ser català es trobi al centre. En primer lloc, cal entendre que hi ha un primer èxode cap a Catalunya a finals del segle XX, just després de quaranta anys de repressió brutal de la dictadura feixista, per part de població espanyola, especialment andalusa. La classe obrera de Catalunya, per tant, fins aleshores catalana, es castellanitza, i el castellà deixa de ser l’idioma de la burocràcia i les elits. És el cas d’en Javier Pérez Andújar, un dels milers de fills d’immigrants espanyols que va créixer a territoris catalans, experiència que narra a Paseos con mi madre, obra que copsa perfectament la modernització que va patir l’area metropolitana de Barcelona: una modernització i industrialització que no va fer més que augmentar les evidents classes socials antitètiques que agrupava la zona, i que va resultar, sovint, una separació entre els catalans i els castellans, representant els primers les classes més altes, i relegant els segons, els immigrants espanyols, a les més baixes. La capital, doncs, es mostrada per Pérez Andjújar com una ciutat llunyana a la qual es impossible accedir, propietat dels catalans rics i regida pel pedigri:

“En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones, y luego ya se accede al cuarto de cervicio. Porque de Barcelona solo se es por familia y por dinero, en riguroso orden” (Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 21).

Barcelona, que representa la catalanitat i el benestar per l’autor, esdevé un món gairebé paral·lel: “Barcelona se concretaba en las torres apartadas y borrosas de la Sagrada Familia vistas des de nuestro balcón, más allà del río como faros del fin del mundo” (Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19). Cal desvincular, en aquest cas, el concepte de Barcelona, i entendre que és un retrat de tot el territori català no dominat per immigrants espanyols, que és llegit per Pérez Andjújar com un lloc hostil i inhòspit, on una integració plena no és possible. Certament, la integració d’un espanyol a Catalunya pot arribar a ser complicada, més enllà de les qüestions de classe, que són supèrflues i generalitzacions indegudes, perquè l’immigrant arriba sentint el territori part del seu, i sentint-se part d’un mateix col·lectiu d’identitat nacional i cultural. Un cop allà, qüestions com la llengua poden resultar evidències que corroboren que no és cert, però l’immigrant espanyol, en general, s’aferra al sentiment comunitari que troba, evitant qualsevol mena d’aproximació real a l’univers català.

És ben diferent la veu de Jordi Puntí al seu llibre Els castellans, que parla de la seva infància als anys setanta a Manlleu, que malgrat que forma part de la Catalunya central, i per tant, trobar-se lluny de les àrees que més immigrants van rebre, també van donar la benvinguda a força nouvinguts espanyols. Narra com els anomenaven “xarnegos”, o com denominaven el barri on vivien com a “Vietnam”, marcant així una clara diferència entre col·lectius, entre els estranys i desconeguts i els catalans.

És evident que, com qualsevol territori que esdevé destí en un moviment migratori, Catalunya i els catalans van mostrar-se reticents amb l’arribada de les masses de població que hi arribaven, però amb una dificultat afegida, i és que també cal entendre el context: Espanya s’havia encarregat de reprimir la comunitat catalanoparlant (i per tant fer ressaltar les diferències entre catalans i espanyols) durant segles, i el dolor patit a causa de la invisibilització es veu reflectit als arribats. Aquests, al seu temps, com ja s’ha apuntat, disposaven de la seguretat d’estar refugiant-se al seu propi país, i per tant, no comptaven en haver de passar per un procés d’integració i absorbiment de la nostra cultura, per al qual, de fet, molts no van passar mai.

En canvi, en testimonis com els de la Najat El Hachmi, nascuda al Marroc i acollida a Vic als vuit anys, el conflicte és diferent. Ella formava part d’una “alteritat” diferent, i en la seva integració la conflagració va venir del racisme intrínsec dels europeus, a més d’haver de lluitar contra un dol molt més intens: “Llegint les fotocòpies que m’havia passat una amiga, descobria “els set dols migratoris”. El dol per la llengua, el dol pels amics i la família, el dol per la cultura, el paisatge i la terra, el dol per la pèrdua de l’estatus social, per la pèrdua de contacte amb el grup ètnic i per la seguretat física.” (El Hachmi, Najat (2004) Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona. [pàg. 194). Malgrat això va acabar per sentir Catalunya casa seva, i per tant, afirmant ser catalana, com el mateix títol del seu llibre, Jo també sóc catalana, anuncia.

És clar que així com el procés de dol migratori augmenta com més dispar i distant és el nou territori del propi, també és cert que el procés d’integració és més complet, ja que has d’adaptar-te a la llengua, cultura i manera de fer i entendre el món dels qui t’acullen, sense cap alternativa. En canvi, “alteritats” menys antitètiques presenten més dificultats d’adaptació, com és el cas dels espanyols, que sovint no acaben coneixent mai la llengua, cultura i manera de fer i entendre el món del territori catalanoparlant perquè aquests segons s’adapten als primers. Això és un fet terriblement discriminatori per part de l’espanyol sense intenció de descobrir el nou espai on es mou, però també per part del català que, acomplexat, renuncia a la seva identitat i no brinda l’oportunitat de formar part de la comunitat a l’espanyol.

El que és evident és que determinar qui és i qui no és català és limitant i extremadament difícil, a més de segregador, i en molts casos, classista i racista. Lluny d’intentar dibuixar i anomenar què et converteix en català, l’exercici potser hauria de ser el de facilitar una bona integració als nouvinguts al territori, fent entendre Catalunya com un espai d’acollida i convidant a descobrir la nostra manera de viure del tot. L’acollida de noves cultures, religions i llengües no ha d’implicar l’eliminació de la nostra cultura, llengua i religió, però per aconseguir-ho hem de defensar i reivindicar el dret d’integració plena de les persones immigrants, i abandonar el nostre complex d’inferioritat i tendència autodestructiva.

Bibliografia

• Puntí, Jordi (2011). Els castellans. L’Avenç: Barcelona. [capítol 3: “Sidney, Garcia, Pau”, pàg. 31-37]
• Pérez Andújar, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19-26]
• El Hachmi, Najat (2004) Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona. [pàg. 187-195]
• Ortega-Rivera, E. Solana Solana, M. “Migracions a Catalunya: cinc dècades de canvis i continuïtats”. Disponible a: https://core.ac.uk/download/pdf/78546256.pdf

 La literatura ens permet posar-nos en la pell de l’altre; és capaç de transformar-nos i de fer que una història personal i concreta esdevingui quelcom universal. Des de l’adveniment de la modernitat, l’interès per l’home comú ha estat compartit per disciplines com la sociologia i la literatura. De fet, com diu Robert Nisbert (1979) en el seu llibre La sociologia como forma de arte, grans temes com els de «comunitat, massa, poder […], primer van ser elaborats en la literatura i la pintura que no pas per la sociologia».

Els fragments de tres llibres de literatura contemporània que analitzarem en aquest text mostren que les fronteres entre literatura i sociologia estan diluïdes, sobretot per la capacitat reflexiva i de presa de consciència inherent en ambdues disciplines. Així mateix, en els textos destaca el que Huyssens, citat per Harvey, D. (1998 [1990]: 65), diu sobre el postmodernisme: la apertura a la comprensión de la diferencia y la otredad.

Jordi Puntí (2011), Javier Pérez Andújar (2011) i Najat El Hachmi (2004), ens presenten en els seus respectius llibres: Els castellans, Paseos con mi madre i Jo també sóc catalana, tres processos migratoris contextualitzats a Catalunya que van lligats al nou paradigma de la globalització.

En el seu llibre Jordi Puntí, evoca els records de la seva infantesa viscuda a Manlleu, impregnada per l’alteritat “catalans” versus “castellans”. D’una banda, aquesta alteritat es fonamenta sobre una barrera econòmica que diferencia un “nosaltres”, els catalans adolescents que van a l’escola a peu, d’un “ells”, els castellans de classe obrera, que agafen un autobús de línia per anar a la fàbrica a treballar.

D’altra banda, aquesta alteritat també es fonamenta sobre una barrera cultural fruit de la socialització primària de cada grup: els catalans adolescents no mengen pipes en públic, perquè els seus pares els diuen: «No mengeu pipes, que fa castellà» (Puntí, 2011: 31). Així mateix, la socialització secundària també reforça la barrera cultural; els catalans van a «un cine modern, senyorial, americà» (Puntí, 2011: 32), el Sidney Cinema, mentre que els castellans van al cine Garcia, un cinema que, com bé indica el nom, era «poc glamurós» (Puntí, 2011: 33).

Cada grup es comporta de manera diferent, assumint el rol que li correspon segons les normes i actituds que conformen la seva normalitat (Fernández, 2019: 19). Els “catalans”, en el procés d’interacció amb els “castellans”, els etiqueten de desviats i aprenen a ridiculitzar-los seguint l’exemple dels adults catalans. Així doncs, observem el determinisme dels prejudicis i les distincions socials, perquè el fragment de Puntí fa palès que els infants comparteixen els mateixos jocs i interessos. L’habitus de què ens parla Pierre Bourdieu (1988), és el que anirà organitzant tant «la percepció com la generació de les pràctiques culturals» (Martínez, 2019 :20) d’aquests infants.

Així doncs, la llengua crea “distincions socials”, perquè defineix una manera de fer, un capital cultural i uns significats socials als quals va lligada. És a dir, les distincions que defineix van més enllà de parlar una llengua diferent; conformen una identitat personal (self) que es va construint en relació amb els altres.

Javier Pérez Andújar, en el seu llibre La Ciudad Prohibida, presenta un altre tipus d’alteritat: la d’un “yo”, ciutadà granadí que viu a l’extraradi barceloní i uns “barcelonins” burgesos que viuen al centre de Barcelona. Es tracta d’una alteritat reforçada per la segregació urbana, que crea una barrera física. Una mateixa ciutat apareix fragmentada en dos espais completament diferents: per una banda, la Barcelona de l’Eixample i de la Diagonal, amb tots els locals comercials; per altra banda, la Barcelona del Carmel o el Turó de la Peira, que, com diu el protagonista, és «para los que no tienen nada» (Pérez, 2011: 20). D’aquesta manera, observem les barreres econòmiques que separen els burgesos del centre de la ciutat i els que no tenen res de l’extraradi.

El protagonista és conscient de la seva «identitat “maltractada”» (Fernández, 2019: 17): «No había manera de sentir-se cerca de Barcelona, porque sabíamos que acercarse allí, a la Diagonal, solo llevava a que le machacaran a uno la cabeza» (Pérez, 2011: 22). A través del seu discurs, el protagonista mostra la desagradable tasca d’acceptació de l’etiqueta de “lladre” que la societat burgesa de la Barcelona centre li ha penjat. Tanmateix, és conscient que la dignitat se la guanya a pols cada dia que va a la universitat, amb l’esperança de fer-se lloc en una societat que l’estigmatitza. Però qui són aquests etiquetadors? Com diuen els sociòlegs, «les etiquetes amb què es denominen els grups marginals diuen més dels que tenen el poder per a posar-les que no pas dels qui són qualificats de desviats» (Fernández, 2019: 17). Precisament, com diu el protagonista, els veritables lladres són alguns dels burgesos suposadament respectables; aquells que, com un Millet o un Alavedra, han robat durant generacions i sustenten la seva dignitat etiquetant els suposadament desviats de l’extraradi.

Aquests individus d’identitat maltractada tenen l’esperança d’aconseguir la mobilitat social mitjançant els estudis universitaris. Tanmateix, no tots tindran l’oportunitat d’anar a la universitat com el protagonista de La Ciudad podrida, perquè, com evidencien alguns estudis sociològics, les classes superiors tenen més probabilitats d’accedir als estudis universitaris. Teories com la de l’handicap cultural han posat atenció en aquest fet i l’informe Coleman va demostrar que la variable principal per a explicar el rendiment escolar era l’origen social i familiar (Martínez, 2019: 24).

Najat el Hachmi ens presenta encara una altra alteritat: el “jo” d’una noia marroquina, immigrant a Espanya, concretament a Catalunya, i uns “altres  generalitzat”, que es refereix als autòctons. El fragment expressa la por a la pèrdua de la pròpia identitat, «la por de fondre´s amb els altres» (El Hachmi, 2004: 188). L’espai configura dos mons diferents: el Marroc, on hi viuen els altres significatius que han contribuït al desenvolupament social de la protagonista i Espanya, on «les coses eren ben diferents» (El Hachmi, 2004: 188).

L’experiència vital de la protagonista reflecteix les noves onades migratòries que són fruit de la intensificació de les barreres econòmiques que ha provocat la globalització; un procés que, lluny d’estendre el desenvolupament a tot el món, tal i com pretenien els seus defensors, no ha fet sinó «inhibir-lo en alguns casos, i ha accentuat les desigualtats a escala internacional» (Fontana, 2006: 55). Aquestes desigualtats propicien vivències com les que descriu El Hachmi, en les quals protagonistes de carn i ossos marxen de la seva terra natal per a aconseguir millorar les seves condicions de vida. Ara bé, aquesta conquesta material no garanteix la felicitat, sinó que, sovint, va acompanyada d’una profunda tristesa provocada per «mancances molt més difícils de suplir que les mancances materials» (El Hachmi, 2004: 191), perquè sacsegen la percepció de qui som i el sentiment de pertinença tan important per al ser humà.

El Hachmi (2004) ens descriu un cas de resocialització, és a dir, «la necessitat de repetir nous processos d’interiorització capaços de reconstruir, sobre la base del món de la primera socialització, un món nou» (Fernández, 2019: 14). Aquest important canvi vital en la seva experiència migratòria és representat per l’acció de trencar la guardiola on hi guarda els seus preuats diners. El primer que farà amb ells és comprar-se un llibre de cuina, fet que podem interpretar com el seu primer intent d’interioritzar un capital cultural ben diferent al de la seva terra i començar a fer-se seu aquest nou món en què viu: «Volia que els avis i tota la família tastessin el nostre món» (El Hachmi, 2004: 188).

Malgrat la por que sent per la pèrdua de la pròpia identitat, l’adaptació a l’entorn social en què viu la nouvinguda comporta la ruptura amb la forta identificació afectiva amb els altres significatius de la seva infància. D’aquesta manera, observem que la identitat no és fixa i que el procés de socialització és «un procés que mai no finalitza» (Fernández, 2019: 7), sinó que, com observem en aquest fragment de Jo també sóc catalana, és un procés obert que pot ser dolorós i que dura tota la vida.

Per a concloure, volem citar a Harvey, D. (1998 [1990]): «En la actualidad, hay una forma de la experiència vital —experiencia del espacio y del tiempo, del propio ser y de los otros, de las posibilidades y riesgos de la vida— que  es compartida por hombres y mujeres de todas partes del mundo» (Harvey, 1998 [1990]: 25). Aquesta afirmació ens permet reflexionar sobre el fet que, la postmodernitat, amb el nou paradigma de la globalització i la mundialització de la societat, ha propiciat la unió de la humanitat, però, paradoxalment, també la seva desunió (Harvey, 1998 [1990]: 25). Com podem observar en el fragment d’El Hachmi, la postmodernitat permet la nostra transformació i la del món, però, al mateix temps, com diu Harvey, «amenaza destruir todo lo que tenemos, todo lo que sabemos, todo lo que somos» (1998 [1990]: 25). L’individu d’aquesta societat mundial, com és el cas de la protagonista de Jo també sóc catalana,  córrer el perill d’«estar suspès en el no-res» (El Hachmi, 2004: 193).

BIBLIOGRAFIA:

CARDÚS I ROS, Salvador. La sociologia com a pràctica i com a saber. Barcelona: FUOC, 2019.

EL HACHMI, Najat. Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona: 2004. [pàg. 187-195]

FERNÁNDEZ MOSTAZA, Esther. La societat (I). El procés de socialització. Barcelona: FUOC, 2019.

FONTANA, Josep. La construcció de la identitat. Barcelona. Editorial Base: 2006

HARVEY, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).

MARTÍNEZ SANMARTÍ, Roger. El pensament sociològic (II). Els contemporanis. Barcelona: FUOC, 2019.

PÉREZ ANDÚJAR, Javier (2011) Paseos con mi madre. Tusquets: Barcelona: 2011. [capítol 2: “La ciudad podrida”, pàg. 19-26]

PUNTÍ, JORDI (2011). Els castellans. L’Avenç: Barcelona. [capítol 3: “Sidney, Garcia, Pau”, pàg. 31-37]

SANMARTÍ, Roger. El pensament sociològic (II). Els contemporanis. FUOC. 2019.

TOURAINE, A. (2005) Un nuevo paradigma: para comprender el mundo de hoy. Paidós  Barcelona: 2005. [pp. 13-18 i pp. 129-149.

Cada cop se’n parla més del procés de convertir-se en migrant. Un dels aspectes més destacats se centra en el fet que les persones migrades han de convèncer al públic que són refugiats genuïns i no oportunistes. Aquest fet està relacionat amb l’augment d’atacs terroristes, l’ètnia emmarcada en la violència socials i els problemes relacionats amb immigrants que ocupen les televisions i diaris del nostre país.

Per a les persones migrades, fondre’s en la nostra societat és difícil i aquests s’enfronten a reptes importants quan esdevenen immigrats d’un país. Quan tot és desconegut i estrany, fins i tot les interaccions diàries poden resultar complicades. Un individu es pot “perdre” fàcilment en aquest nou entorn social, cultura, idioma, estil de vida diferents i el procés de reubicació d’un mateix pot ser tediós i desafiant.

Segons Bauman, la causa de la globalització negativa es deu al fet que els propietaris del capital són invisibles i canviants, tenen el poder d’invertir localment sense assumir compromisos i, fins i tot, d’ignorar el dret internacional. Les elits mundials són mòbils a nivell mundial, no estan atrapades en un lloc i són lliures de seguir endavant si hi ha millors oportunitats d’inversió a altres llocs. L’elit crea un món inestable a mesura que es mouen d’un lloc a un altre, buscant maximitzar els seus beneficis. Mentrestant, l’experiència de la “globalització negativa” per a la resta de nosaltres que estem “condemnats a ser locals” és l’ansietat, la por i la sospita que es deriven de viure en un món inestable i imprevisible sobre el qual no tenim control, i estem obligats a desenvolupar estratègies per contrarestar el món inestable que els privilegiats deixen al seu pas.

Les estratègies que adoptem com a país adoptiu depenen de l’experiència específica de la globalització negativa, però quasi sempre impliquen posar barreres per protegir-nos dels “altres perillosos” o impliquen fugir d’un món que es percep que ja no val la pena viure-hi.

Entre els que “fugen” s’inclou tothom, des dels refugiats que fugen d’un país arrasat per la guerra fins als milions de persones occidents que opten per emigrar per reinventar-se a través de la recerca de noves experiències vitals en lloc d’arrelar les seves identitats en la implicació en institucions locals i nacionals.

En la convergència entre identitat i consum hi ha un dels trets principals de la nostra època, perquè la societat contemporània es relaciona principalment amb els seus membres com a consumidors i només els implica secundàriament, i en part, també com a productors. Per complir els estàndards de normalitat i ser reconeguts com a membres madurs i respectables de la societat, hem de respondre amb rapidesa i eficiència a les temptacions del mercat de béns de consum. S’ha d’oferir regularment una contribució a la demanda adequada per absorbir l’oferta i, en les etapes de reflexió o estancament de l’economia, hem de participar a la recuperació liderada pels consumidors. Els pobres, aquells que no tenen ni ingressos dignes, ni targetes de crèdit, ni la perspectiva de millors dies, no compleixen aquests requisits. En conseqüència, la norma trencada pels pobres avui en dia, la violació de la norma els distingeix i els etiqueta com a anormals, és la norma de competència o aptitud com a consumidors, no la de l’ocupació. Els pobres actuals (és a dir, aquells que constitueixen un problema per a altres persones) són abans que res consumidors en lloc de persones aturades. Es defineixen principalment pel fet de ser mals consumidors: de fet, la més bàsica de les obligacions socials, que no compleixen, és el deure de ser compradors actius i efectius de béns i serveis que ofereix el mercat. Això significa que si en una època moderna el consum assumeix la funció d’una activitat secundària en comparació amb la producció, en el món contemporani la capacitat d’una persona per consumir determina la seva pròpia integració social en una societat que ja no es limita al context local ni a la grandària del dia a dia existència, però, en una macro societat que exigeix ​​requisits d’entrada precisos i específics. I l’accés correspon directament a la responsabilitat de l’individu, que, per construir la seva pròpia individualitat, prefereix invertir els recursos econòmics disponibles per a la compra d’aquests mitjans adequats per classificar, modernitzar i introduir a la llista de qui importa. A més, en un període de greu crisi econòmica com el que vivim actualment, altres estadístiques mostren que el consum primari, referit a les necessitats bàsiques, es deixa de banda per comprar productes de tecnologia avançada, roba i cosmètics.

Ser modern és trobar-nos en un entorn que promet aventura, poder, alegria, creixement, transformació de nosaltres mateixos i del món, i, al mateix temps, que amenaça amb destruir tot el que tenim, sabem i tot el que som.

No es tracta de l’era moderna, ni de la postmoderna, si escau, aquest període es pot identificar bé com a modernitat líquida: un concepte capaç de centrar-se en les transformacions que afecten la vida humana en relació amb les determinacions polítiques generals de la vida. A més, la modernitat líquida de Bauman és un terme que pot superar el concepte de postmodernisme, perquè bàsicament s’inclina cap al món contemporani: la realitat en què la vida considera altament allò que és transitori més que permanent, l’immediat i no a llarg termini; i considera la utilitat anterior a qualsevol altre valor. En conseqüència, és fonamental entendre per endavant i profundament el concepte de liquiditat al voltant del qual Bauman entrellaça la seva reflexió filosòfica i sociològica més recent. La solidesa i la liquiditat són els trets distintius de dues èpoques: la modernitat i la postmodernitat, que esdevé modernitat líquida en relació amb l’existència contemporània. És una existència on la necessitat dóna pas al desig que consternen els homes en els constants canvis i transformacions que afecten les seves vides, i que converteixen la identitat del fet en una tasca: cadascun de nosaltres corre cap a l’autoconstrucció que substitueix el projecte ell mateix. De fet, a la nostra època contemporània la relació entre l’individu i la societat està canviant perquè els conceptes d’identitat, individu i individualitat no tenen sentit. El món exigeix ​​a l’individu una cerca constant i cada vegada més controvertida d’identitat i seguiment de paràmetres per estandarditzar per obtenir el “paper” dels individus, perquè, avui, la identitat és una tasca. Ser individus en la societat líquida no significa simplement ser bons consumidors, sinó també ser béns competitius al mercat global.

Bibliografia:

• Bauman, Z. (2003) Modernidad líquida. Fondo de cultura económica: Buenos Aires.
• Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural.Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).
• Giddens, Anthony “Diferenciación social y división del trabajo”. A: El capitalismo y la moderna teoría social. p. 361-386. Barcelona: Labour, 1984.
• Touraine, A. (2005) Un nuevo paradigma: para comprender el mundo de hoy.Paidós: Barcelona: pp. 13-18 i pp. 129-149.

Hola.

Em dic Rosa Nonell tinc 55 anys i sóc de Ripollet ( Vallès Occidental).

Vaig deixar d’estudiar als 18 anys quan vaig fer la selectivitat, la meva idea era fer INEF, però per circumstàncies de la vida vaig entrar a treballar en un gimnàs i van anar passant els anys…. Actualment tinc un gimnàs a Ripollet, però degut a la situació actual vaig decidir reemprendre  els estudis per aprofitar el temps.

Aquest és el meu segon semestre del grau de llengua i literatura catalana, em vaig decidir per aquest grau perquè estimo la meva llengua i veig que està en perill d’extinció.

Bon semestre a tothom.

Rosa Nonell i Valle

Hola companys;

El meu nom és Tania  tinc 38 anys i soc estudiant del grau de llengua i literatura

Tot i que tinc un bon treball estudio a la UOC perquè em vull dedicar a la docència ja que és el que em realitza professionalment.

Per altra banda, he començat a llegir els mòduls de l’assignatura i m’està encantant el fet de qüestionar-me tantes coses. Espero fer-me aviat amb aquesta nova eina “Folio” ja que el món digital no és el meu fort però com de tot en la vida, me’n sortiré jiji

un plaer i que tingueu un bon semestre

Empordanesa nascuda el 64, bona anyada de vi sembla ser…

Començo aquest bloc com una activitat de la UOC i espero poder donar-li continuïtat. Vaig deixar els meus estudis de filologia anglogermànica per la meitat quan era molt jove i ara reprenc uns estudis similars, grau en Llengua i Literatura Catalana. Per què?

Per sadollar la meva set de coneixement, per exercitar la ment i per aprendre recursos per escriure un llibre. Soc molt de lletres, parlo cinc llengües i és excitant poder comunicar-me amb la majoria dels meus clients en el seu idioma.

Vaig néixer entre Figueres i Cadaqués en un poble de 1400 habitants, Palau-saverdera, del qual no me n’he allunyat excepte el parèntesi dels meus anys universitaris a la UB.  Jo tinc un matriarcat: visc amb la meva mare, les meves filles (que ja comencen a agafar el vol) i la meva mascota. Tinc un hotelet petit aquí mateix i gaudeixo molt d’aquesta feina. Paral·lelament, construeixo peces de decoració amb fusta a la deriva i en general, crear del no-res em satisfà d’allò més.

Totes les assignatures m’interessen, tanmateix, tinc dificultats amb les que exigeixen memorització perquè tinc una ment que va per lliure, recorda el que vol i jo ja tinc una edat… Com més aprofundeixo en les assignatures, més m’adono del poc que sé  i de totes les lectures que hauria de fer. Veurem…

M’agrada aquesta universitat i l'”obligació” de presentar activitats de manera regular. És ideal per les persones anàrquiques i obsessives 😉